martes, 23 de febrero de 2016

Informe CIDOB 2016: deu temes que marcaran l’agenda internacional

Eduard Soler i Lecha (coord. CIDOB)
Vulnerabilitat o, el que és el mateix, una capacitat minvada per afrontar el risc, pot ser la paraula de moda el 2016. Vulnerable serà la recuperació econòmica global. Vulnerables seran els qui depenguin en major grau dels alts preus del petroli o de la inversió i la demanda xineses. Vulnerables seran drets i llibertats que crèiem adquirits i que es poden veure sacrificats en nom de la seguretat. Vulnerables seran també els lideratges, les aliances i els processos d’integració regional.
Tot això succeirà en un context d’acceleració de processos de canvi i contradiccions entre forces que empenyen en direccions oposades. A l’agenda internacional, es materialitzaran, amb intensitat especial, macrotendències com les revolucions tecnològiques, els processos d’urbanització o els canvis en la redistribució del poder global i regional. Es tractarà d’un any que registrarà la incapacitat de resoldre múltiples crisis (refugiats, integració europea, emergents, entre moltes d’altres) fins al punt d’anar desvirtuant el mateix concepte de crisi, ja que es convertiran o bé en fenòmens crònics o en manifestacions de processos de canvi de llarg recorregut.
Sense oblidar les inevitables sorpreses que tot any per venir proporciona… Qui podia preveure el 2015 que esclataria l’escàndol de les emissions dels motors dièsel de Volkswagen o que Turquia faria caure un caça bombarder rus? Però, intuint en quines circumstàncies i en quines àrees geogràfiques adquiriran més transcendència, podem apostar per deu temes que faran parlar molt.

1. Risc en els mercats emergents

L’epicentre de la gran crisi econòmica global s’ha anat desplaçant. Va començar al cor del sistema, els Estats Units, però va ser a Europa i, concretament, als països de la seva perifèria sud, on es va fer més persistent. El 2016 pot ser que algunes economies emergents prenguin el relleu. Començant per la més gran, la Xina. Es diu que, quan els elefants corren, la resta d’animals tremolen. Si el que presenciem és alguna cosa més que un refredat, les conseqüències transcendiran les fronteres del gegant asiàtic.
D’una banda, aquesta eventualitat pot suposar un cop dur per a aquelles economies (moltes de les quals en països en desenvolupament i productores de matèries primeres) creixentment dependents del mercat xinès i de les seves inversions en grans infraestructures. De l’altra, això pot frenar els plans de la Reserva Federal nord-americana d’anar posant fi a la seva política d’expansió monetària, ja que, en cas que no ho fes, estaria empenyent encara més l’economia xinesa i la d’altres països emergents cap a una zona de turbulències. I, finalment, aquesta possibilitat posarà en dubte el ‘model xinès’ que fins ara ha inspirat altres economies en desenvolupament.
Un altre mercat emergent sobre el qual es mantindran les especulacions és el Brasil. El 2016, el país continuarà en recessió, persistirà l’assetjament polític contra la presidència de Dilma Rousseff i, probablement, prosseguiran les manifestacions de descontentament ciutadà, tant pels escàndols de corrupció com pels creixents nivells d’atur. El que farà del 2016 un any especial per al Brasil és la celebració dels Jocs Olímpics d’Estiu a Rio de Janeiro, que posaran el país a l’aparador mundial.

2. Baixos preus del petroli i d’altres matèries primeres

La tensió a la baixa sobre els preus del petroli es mantindrà tret que, en la cimera ordinària de l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) del 2 de juny, els països productors actuïn a l’uníson i decideixin reduir-ne la producció. L’escenari es preveu poc probable, ja que l’Aràbia Saudita està disposada a perdre sempre que els seus rivals recullin pèrdues encara majors. Un d’aquests és l’Iran, que posarà al mercat la seva producció de cru aprofitant el final de les sancions internacionals. A més, no es tracta només d’una qüestió d’oferta, sinó també de demanda. Especialment, si es confirma la desacceleració (i, en certs casos, la recessió) d’algunes economies emergents i si Europa, el Japó i els Estats Units es mostren incapaços de prendre el relleu del creixement.
Entre els països que es poden veure més afectats es troben Rússia, Veneçuela i Nigèria. Per a tots tres, les dificultats pressupostàries poden multiplicar un altre tipus de desafiaments com ara les sancions occidentals, en el cas de Moscou; la inestabilitat política i l’enfrontament institucional, a Caracas, i la lluita contra Boko Haram, per a Abuja. I tots tres mereixen una atenció especial per l’impacte que una desestabilització podria provocar entre els seus veïns.
Encara que la repercussió sistèmica pugui ser menor, convé no passar per alt altres petroestats com el Kazakhstan, l’Azerbaidjan o Guinea Equatorial, uns països que s’han caracteritzat per un control polític ferri construït sobre les rendes del petroli i que no s’han preocupat per corregir les desigualtats existents en el seu si. Finalment, aquests preus baixos poden augmentar les tensions entre el Govern del Kurdistan iraquià i Bagdad, complicant una mica més la situació a l’Orient Mitjà.
Seria un error fixar l’atenció només en les vulnerabilitats que causa el descens dels preus del petroli. Encara que es dilati més en el temps, la tendència a la baixa també afecta els preus del gas natural. Un país especialment perjudicat és Algèria: no ha fet els deures en les últimes dècades ni per augmentar-ne la producció ni per diversificar la seva economia i, a més, el seu president, greument malalt, no ha nomenat encara un successor.
En l’àmbit del gas natural, veurem com, a través de l’augment de la producció de gas d’esquist (‘shale gas’) i de l’augment d’instal·lacions de liqüefacció i regasificació, resultarà més senzill diversificar els proveïdors. L’impacte geopolític a Europa serà notable en la mesura que anirà incorporant dos proveïdors —l’Iran i els Estats Units—, i disminuint progressivament la dependència respecte a Rússia.
I la pressió a la baixa es pot estendre a altres matèries primeres. Els dubtes sobre els països emergents, i, en concret, sobre la Xina, poden tenir efectes negatius per als preus d’algunes matèries primeres. Ja s’està notant, per exemple, en el coure (un cop dur però no letal per a Xile, primer productor d’aquest metall).
Pel que fa als productes agrícoles, la situació és una mica més complexa. El 2015 ja va presenciar una baixada de preus, que, si es prolonga, representarà per a un país com el Brasil un problema afegit a la seva malparada economia. D’altra banda, convindrà estar atents a les condicions climàtiques: els preus baixos del 2015 també han estat causats per collites abundants, però alguns climatòlegs prediuen que el fenomen meteorològic conegut com El Niño podria ser especialment virulent el 2016 i fer malbé la producció agrícola, sobretot al Sud-est asiàtic.

3. Revolucions tecnològiques

El 2016 no es caracteritzarà tant per l’aparició de noves tecnologies com per la constatació de la irreversibilitat del seu impacte en la distribució del poder, en el model econòmic i, fins i tot, en qüestions ètiques i legals. En aquest sentit, són quatre els àmbits que mereixen una atenció especial.
Les energies renovables es continuaran expandint. Els seus costos de producció han disminuït tan notablement que continuen sent competitives en un context de preus d’hidrocarburs baixos. El repte més important serà l’emmagatzematge i la integració en les xarxes elèctriques. La irrupció en els mercats de les bateries Tesla per a ús domèstic o els avenços en l’autonomia dels cotxes elèctrics auguren canvis de llarg recorregut i amb una forta dimensió geopolítica. Els exportadors d’hidrocarburs perdran influència global per la descartelització del mercat de l’energia i, a escala domèstica, augmentarà la pressió per diversificar les seves economies. D’altra banda, augmentarà la rellevància dels productors de materials escassos i, si avança la investigació en el camp de les bateries, un dels principals beneficiats seria Xile, el principal productor mundial de liti.
S’acceleraran la digitalització i la robotització de l’economia, la qual cosa es traduirà en un debat més intens sobre el futur del treball i de l’educació. Continuaran existint llocs de treball que avui donen feina a centenars de milions de persones? Quines noves ocupacions apareixeran? Serà possible el reciclatge professional i, si no ho és, com s’afrontarà el risc d’exclusió social? Anem cap a una economia més terciaritzada i precaritzada, amb un pes més important en el mercat de treball dels serveis personals? Com es pot adaptar el sistema educatiu, incloent-hi la formació professional, a aquestes transformacions? Mentre prossegueixen aquests debats entre experts i actors econòmics i socials, milers d’emprenedors continuaran obrint noves vies de negoci, especialment en l’àmbit de l’economia col·laborativa. Aquests avenços també obriran nous desafiaments en termes de seguretat en la mesura que grups terroristes i xarxes criminals aprofiten els angles morts de l’economia digital.
El 2016, es compleixen 15 anys de la creació de la ‘Wikipedia’, i 10 del primer tuit: serà inevitable reflexionar sobre com està canviant la manera d’informar-nos i de comunicar-nos. I també sobre els intents per controlar i censurar els fluxos d’informació, sobre els límits a la llibertat d’expressió i sobre la recuperació de formes ‘vintage’ d’informació, de comunicació i d’activisme.
Finalment, els avenços en matèria d’intel·ligència artificial i robotització generaran problemes de naturalesa ètica i legal, semblants als que s’han produït en relació amb els drons. La mobilització de la comunitat científica, el lideratge d’activistes com Jody Williams —premi Nobel de la pau 1997 que va llançar la campanya internacional per a la prohibició de les mines antipersones— i la creixent cobertura del fenomen en la premsa augmentaran la consciència social sobre els riscos que comporta la investigació en sistemes armamentístics autònoms, denominats popularment ‘killer robots’.

4. Blocs desgastats i aliances volàtils

El primer ministre britànic David Cameron fa riure la cancellera alemanya Angela Merkel en una visita a Londres / GOVERN REGNE UNIT
El primer ministre britànic, David Cameron, fa riure la cancellera alemanya, Angela Merkel, en una visita a Londres / GOVERN DEL REGNE UNIT
Una Unió Europea absorbida per problemes interns tindrà més dificultats per projectar-se globalment. I és que el 2016 serà un any marcat per quatre grans desafiaments: la recuperació econòmica, l’arribada i la integració de refugiats, el referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la UE (finals de juny) i el gir cap a polítiques populistes i d’extrema dreta en governs de l’Europa central. En aquest sentit, caldrà seguir atentament les decisions del Govern polonès, ja que, com en el cas d’Hongria, podrien suposar un torpede en la línia de flotació dels valors i els principis europeus.
El 2016 també es farà evident que els BRICS no són (si és que alguna vegada ho han estat) ni un bloc compacte ni una alternativa a la governança financera global. Entre aquest grup de països que inclou el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, serà l’Índia el país festejat per tots. Per dos motius: a diferència d’altres potències emergents, té perspectives de creixement favorables i tant es pot inclinar cap als Estats Units com cap als seus poderosos veïns del nord.
En aquest context de blocs desgastats, les aliances seran cada vegada més unidimensionals (articulades a l’entorn d’un tema concret) i, per tant, semblaran volàtils i fins i tot contradictòries. L’Orient Mitjà oferirà l’exemple més clar. Encara que resultarà temptador intentar simplificar aquest trencaclosques al·ludint a un bloc sunnita liderat per l’Aràbia Saudita enfrontat a un bloc xiïta liderat per l’Iran, en ocasions més que suficients es podrà comprovar que ni són blocs homogenis ni s’articulen només en clau sectària. Tal com succeeix des de fa anys, pot ser que presumptes aliats en un tema (per exemple, el conflicte a Síria) es trobin en camps oposats en altres aspectes (en relació amb els Germans Musulmans o sobre el conflicte araboisraelià). Una altra de les tendències que s’accentuaran aquest any és que la UE i els Estats Units veuran minvada la seva confiança en els seus aliats tradicionals (Israel, l’Aràbia Saudita, Egipte i Turquia) i miraran amb interès creixent el paper que pot exercir l’Iran.
A l’Amèrica Llatina, el bloc bolivarià es continuarà debilitant. La tensió en les institucions i als carrers a Veneçuela serà recurrent i caldrà estar atents al desenvolupament de les eleccions a Nicaragua, el 6 de novembre. L’Equador mantindrà una política pragmàtica, i la normalització de relacions entre Cuba i els Estats Units prosseguirà. Això es produirà en el marc de processos més amplis de viratge del continent cap a la dreta (l’element clau el 2016 podrien ser les eleccions al Perú) i de dificultats internes d’aquells països amb mitjans o voluntat per exercir lideratge, especialment el Brasil.
En contrast amb la tendència dels blocs en descomposició i les aliances volàtils, veurem com les relacions transatlàntiques i transpacífiques heretades del context de guerra freda gaudiran d’una relativa bona salut, amb una agenda que combinarà qüestions de seguretat (Corea del Nord, Ucraïna) i de liberalització comercial. En la fase final del mandat d’Obama s’acceleraran els tempos per tancar les negociacions del TTIP (Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió), l’entrada en vigor del qual dependrà de l’ambició del nou tractat i també del grau i de la direcció que prenguin les mobilitzacions socials a ambdós costats de l’Atlàntic.

5. Geopolítica marítima

El control de les rutes marítimes i de punts estratègics per al comerç mundial adquirirà especial protagonisme el 2016 i ho farà en cinc espais concrets. El primer és l’Amèrica Central, on s’inaugurarà l’ampliació del canal de Panamà per permetre el trànsit de vaixells de més capacitat de càrrega. Però també serà un any d’especulacions sobre la viabilitat de la ruta alternativa que la Xina ha estat impulsant a Nicaragua.
El segon és l’Orient Mitjà. Grups terroristes i xarxes de criminalitat organitzada continuaran operant al Sinaí, tot projectant-se no solament com una amenaça per a la seguretat d’Egipte, sinó també a escala global per la proximitat amb el canal de Suez. L’estret de Bab al-Mandab també despertarà interès, per la proximitat del conflicte al Iemen però, sobretot, pels plans de la Xina de consolidar la seva presència en aquesta zona amb una base militar a Djibouti. I, finalment, l’estret d’Ormuz, punt clau per al comerç de petroli i de gas natural liquat, apareix com un dels riscos globals que comportarien una escalada de tensió entre els saudites i els iranians.
El tercer és la Mediterrània oriental, sobretot si s’assolís un acord per a la resolució del conflicte a Xipre, que obriria, així, noves oportunitats per explotar els jaciments de gas natural. Les esperances són més altes que mai per dos motius: d’una banda, el perfil dialogant i la voluntat genuïna d’arribar a un acord dels presidents Nikos Anastassiadis i Mustafa Akinci, i, de l’altra, l’interès més important que podria mostrar Turquia a arribar a un acord després d’haver anat acumulant massa fracassos en política exterior. L’acord esmentat li permetria, a més, donar un impuls a les negociacions d’adhesió a la UE.
El quart és l’Àrtic. Una Rússia assertiva i l’evidència del canvi climàtic (el 2016 pot ser un any rècord quant al retrocés de l’extensió de la superfície glaçada a l’Àrtic) contribuiran a augmentar l’interès pel control d’aquest espai, tant en termes de rutes comercials, d’explotació dels recursos del fons marí, com de seguretat convencional.
I, a l’últim, però no per això menys important, convindrà estar atents a les conseqüències deldesafiament nord-coreà a l’Àsia oriental i a les reaccions defensives que això pugui provocar en els veïns sud-coreans i al Japó. Quant a les disputes marítimes en aquesta mateixa zona, les pretensions de Pequín al mar de la Xina Meridional continuaran sent un factor d’alt risc. Al Sud-est asiàtic, les Filipines cobraran una rellevància especial, perquè s’hi celebraran unes eleccions crucials al maig i perquè són un dels països que contemplen les maniobres xineses amb més preocupació. La tensió entre Pequín i Taipei també podria pujar d’intensitat després de les eleccions taiwaneses del gener.
En un món en què la geopolítica marítima adquireix més rellevància, també ho farà l’atractiu de les grans ciutats portuàries, especialment en la mesura que se sàpiguen connectar a grans xarxes globals i utilitzin aquest factor per atreure inversió en camps que vagin més enllà del sector logístic.

6. Ciutats sostenibles i resilients

Vivim en un món cada vegada més poblat (7.400 milions de persones) i més urbà (54%), i la tendència, segons les Nacions Unides, no té aparences de capgirar-se. Per al 2030 es preveu una població global de 8.500 milions, dels quals el 60% viurà en ciutats. L’èxode rural s’accelerarà, especialment en les economies emergents i als països on ja es fa evident l’escalfament global. A més, la comprensió de què és i què no és un àmbit urbà s’anirà modificant amb la consolidació i la universalització del fenomen metropolità. Bona part dels problemes i dels desafiaments de les ciutats transcendeixen les polítiques dels municipis, i això obliga a adoptar noves formes de governança metropolitana.
Una de les principals cites de l’any 2016 és la tercera Conferència de les Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible (Habitat III). Aquest fòrum es reunirà a la capital de l’Equador, Quito, i tindrà al davant el repte de traduir en termes de polítiques urbanes els Objectius de Desenvolupament Sostenible i les conclusions de l’acord climàtic de París. Les ciutats lluitaran perquè se les reconegui no solament com un tema, sinó també com un actor i un soci imprescindible per assegurar un desenvolupament sostenible. I ho faran per voluntat pròpia però també per pressió ciutadana, ja que els efectes de l’escalfament global i la contaminació mobilitzaran els residents dels nuclis urbans, tot exigint solucions que sovint no rauen només en les mans dels governs locals.
El creixement ràpid i sovint desordenat de les zones urbanes està augmentant la seva vulnerabilitat a grans desastres naturals. Desgraciadament, és fàcil que en el decurs del 2016 tinguem l’ocasió de constatar-ho en forma de terratrèmols i d’inundacions, posant sobre la taula la necessitat d’augmentar la resiliència de les ciutats. D’altra banda, aquesta agenda tendirà a ampliar-se per abordar com les ciutats han de fer front a un altre tipus d’emergències i de crisis. Per exemple, com acomodar una arribada massiva de refugiats, com reduir els nivells creixents de desigualtat, com sobreposar-se a l’amenaça terrorista, com fer front a una pandèmia o com lluitar contra el crim organitzat.
En un context en què es produeix una concentració de població, de riquesa i de poder a les ciutats, els seus representants polítics tindran cada vegada més projecció. La capacitat d’actuar coordinadament serà essencial per incidir en les polítiques dels estats i, fins i tot, en la conformació de l’agenda internacional.

7. El llegat d’Obama i el nou Govern als EUA

La precandidata demòcrata Hillary Clinton, en un acte als Estats Units / WPOLITICS
La precandidata demòcrata Hillary Clinton, en un acte als Estats Units / WPOLITICS
Els nord-americans estan cridats a les urnes el 8 de novembre de 2016, i la resta del món continuarà tenint la sensació que l’impacte d’aquest resultat l’afecta enormement. Serà un any en què es farà balanç del llegat d’Obamaen temes com ara la política migratòria, el desglaç de les relacions amb Cuba, el compromís amb la lluita contra el canvi climàtic o l’aposta diplomàtica en relació amb el programa nuclear iranià. D’altra banda, en la recta final de la seva presidència és probable que redobli esforços per endurir els requisits per a la possessió d’armes. Amb tot, el seu serà un llegat incomplet si no compleix una de les promeses fetes en accedir a la presidència: el tancament del penal de Guantánamo.
Encara que Bernie Sanders ha anat escalant posicions, a començaments d’any totes les apostes situen Hillary Clinton com la persona més ben situada, tant per ser nominada candidata en les primàries demòcrates com per aconseguir la presidència. Igual que l’elecció d’Obama va intensificar el debat sobre el paper de la població afroamericana, la de Clinton obrirà el debat sobre l’impacte que pot tenir el fet que una dona lideri la primera potència mundial. També es parlarà del paper de les dinasties en la política nord-americana, i del grau de continuïtat o canvi respecte a l’Administració d’Obama.
L’elecció del candidat republicà estarà marcada pel perfil controvertit del favorit en les enquestes,Donald Trump. Un magnat immobiliari que s’ha fet mundialment famós pel seu discurs islamòfob, el seu rebuig d’acollir refugiats i la promesa de mà dura en matèria d’immigració. Guanyi o no, el seu ascens és un indicador d’un procés de frustració i de radicalització d’una part de la societat nord-americana i obliga a plantejar-se com podria alterar els equilibris internacionals el fet que algú amb aquest perfil s’assegués al Despatx Oval. Un efecte col·lateral de l’ascens de Trump és que fa aparèixer els seus principals rivals, Ted Cruz i Marco Rubio, com a moderats malgrat que mantenen actituds dures en temes com la negació del canvi climàtic, la llibertat de posseir armes o la política exterior.
Sectors demòcrates a Washington acaricien la idea que Trump sigui el seu rival, argüint que això mobilitzaria les seves bases. Com a precaució, cal recordar que, salvant les distàncies, la nominació de Reagan el 1980 va generar sentiments semblants i, al final, va ser ell qui va guanyar les eleccions. La nominació de Cruz i de Rubio ens situaria en una elecció més ajustada i en la necessitat de prestar més atenció al paper del vot llatí en uns Estats Units que viuen profundes transformacions demogràfiques.

8. Estats fallits, espais desgovernats i terrorisme global

No són fenòmens nous, però el 2016 mostrarà probablement noves edicions d’aquestes amenaces a la seguretat global. La fragilitat, el col·lapse o la inoperància de les estructures estatals, així com l’enfortiment de grups armats (milícies, grups insurgents, xarxes de crim organitzat), generen, en unes ocasions, buits de seguretat i, en d’altres, un desafiament a les institucions de l’ordre de seguretat regional i global. En aquest moment, hi ha exemples en àmplies zones del Sahel i de la Banya d’Àfrica, al Sinaí, a Líbia, a Síria, a l’Iraq, al Iemen, a l’Afganistan i al Pakistan.
El 2016, aquests espais seran un focus d’inestabilitat global i serviran com a base operativa de grups terroristes creixentment connectats entre si i com a pulmó per a tota mena de xarxes criminals. En aquest sentit, els tres grups amb més capacitat destructiva seran els talibans, Boko Haram i l’Estat Islàmic (EI), també conegut amb el seu acrònim àrab Daesh. Les diferents coalicions internacionals contra aquest últim grup només aconseguiran el seu objectiu si actuen coordinadament, si utilitzen altres instruments a més del militar i, més important encara, si compten amb un suport terrestre local. Creiem que aquestes condicions només es compliran parcialment i, per tant, intuïm pèrdues de territori i de popularitat d’aquest grup però no la seva plena desaparició de l’escenari de conflicte.
Evidentment, el que succeeixi amb l’EI estarà íntimament vinculat amb els intents de trobar una solució negociada al problema a Síria. Apostem per una intensificació d’esforços diplomàtics en un context caracteritzat per la fatiga del conflicte: diversos actors regionals i globals poden començar a abandonar posicions maximalistes a la recerca d’acords que els permetin mantenir la credibilitat i, eventualment, obtenir contraprestacions en altres espais de negociació. Els senyals que un acord podria ser més a prop arribarien en cas que Moscou i Teheran deixessin intuir que Al-Assad no pot o no ha de pilotar el futur del país. No obstant això, dos elements poden acabar tancant aquesta finestra d’oportunitat: que, al final, acabin pesant més la rivalitat entre potències regionals (especialment entre l’Iran i l’Aràbia Saudita) o que els actors locals demostrin més autonomia i es regeixin per càlculs d’interessos que puguin diferir dels seus patrocinadors estrangers.
Relativament desconnectats del que succeeixi a Síria i a l’Iraq, terroristes vinculats de manera més o menys explícita amb l’EI prosseguiran la seva campanya de projecció del terror a escala global. I al Sahel i al Magrib veurem com competeixen aquestes “noves expressions del terrorisme” amb altres grups que encara actuen sota el paraigua i amb la metodologia d’Al-Qaida.

9. Refugiats en un món fortificat

Cua de persones per carregar aigua potable camp de refugiats de Jamam al Sudan del Sud / John Ferguson / OXFAM
Cua de persones per carregar aigua potable en un camp de refugiats de Jamam, al Sudan del Sud / John Ferguson / OXFAM
El 2016, el nombre de refugiats i desplaçats interns continuarà batent rècords. No desapareixeran els motius pels quals fugen ni es generaran condicions propícies per al retorn. De la mateixa manera, no hi haurà grans canvis ni en l’origen ni en la destinació. L’Orient Mitjà, la zona del llac Txad, la Banya d’Àfrica, l’Afganistan i Birmània seran els llocs d’on fugin milions de persones, que trobaran acollida fonamentalment en una primera corona de països veïns. Un elevat nombre, però, emprendrà rutes més llargues i perilloses. Per tant, hi haurà més pressió cap al continent europeu i també cap a Austràlia.
Serà precisament la impossibilitat del retorn però també l’escassetat de recursos d’agències especialitzades de les Nacions Unides el que augmentarà la pressió a escala local sobre com integrar aquesta població en el mercat de treball, en el sistema educatiu i en la societat en el seu conjunt. El Líban és un dels països més vulnerables a aquesta pressió per l’altíssima proporció de refugiats que acull, per la reduïda extensió del seu territori i per la complexitat dels equilibris entre comunitats.
Els refugiats continuaran sent un dels principals temes de l’agenda europea i es continuarà constatant el fracàs col·lectiu en la gestió d’aquesta crisi. Si, el 2015, el debat se centrava en com fer front a una emergència humanitària, el 2016 guanyarà pes la qüestió de la integració dels refugiats en les societats d’acollida. I els moviments xenòfobs adaptaran el seu discurs de la por d’aquesta nova realitat: no parlaran només d’invasió, sinó que presentaran els refugiats com un enemic interior, una espècie de cavall de Troia. La cancellera Merkel, que al principi d’aquesta crisi es va pronunciar a favor d’una política de braços oberts, es veurà cada vegada més qüestionada per membres del seu propi partit. Un mal resultat en les eleccions regionals d’aquest any destaparia tensions successòries i podria endurir les polítiques d’acollida.
Els estats membres i les institucions europees no tindran altre remei que reconèixer que l’actual sistema de distribució de refugiats, així com la política d’asil (sistema de Dublín), ni funcionen ni funcionaran. Però aquesta constatació i les modificacions que se’n derivin no es traduiran en mecanismes més justos i eficients. En paral·lel, es multiplicaran els esforços per reforçar les fronteres exteriors de la UE i per arrencar més col·laboració de Turquia i dels països d’origen i de trànsit.

10. ‘Securocràcies’

El concepte de ‘securocràcia’ és utilitzat aquí amb dos significats. El primer indica que són elements vinculats als cossos de seguretat (exèrcit, policia, serveis d’intel·ligència) que exerceixen el poder, de vegades a través de vies informals. El segon es refereix a la invocació de la seguretat com a mecanisme de legitimació del poder i com a prioritat absoluta de l’acció de govern. És aquesta segona accepció la que prendrà cos el 2016, i es traduirà en la perpetuació de mesures excepcionals (desplegament de l’exèrcit als carrers, restabliment de controls fronterers on ja no n’hi havia, tocs de queda, entre d’altres).
En conseqüència, es qüestionaran drets que es creien adquirits. Per exemple, a Franças’intensificarà el debat sobre el dret a la pròpia nacionalitat. A Turquia s’imposaran més límits a la llibertat d’expressió i de manifestació en un clima de creixent violència pel repunt del terrorisme i l’enfrontament en zones urbanes entre les forces de seguretat de l’Estat i el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan). En la UE, apareixeran més restriccions a la lliure circulació de persones. Globalment, l’amenaça terrorista serà la millor excusa per introduir nous mecanismes de control sobre la població, encara que aquests puguin tenir altres motivacions. La Xina n’ofereix un exemple clar amb la implementació de la recentment adoptada llei antiterrorista.
Amb una població que reclama seguretat i uns estats disposats a proporcionar-ne, la política de la por dominarà tant en sistemes democràtics com en règims autoritaris. Seran molts els líders que invocaran la cèlebre frase de De Gaulle “o jo o el caos”. En aquest sentit, enguany convé prestar atenció especial al continent africà. Són diversos els presidents africans que mostraran el 2016 la seva voluntat de perpetuació en el poder. El primer a fer-ho serà el d’Uganda, Yoweri Museveni, en el poder des del 1986 i que buscarà un nou mandat en les eleccions del febrer.
El debat sobre la seguretat a l’Amèrica Llatina serà diferent. A tot el continent, però especialment aMèxic, a l’Amèrica Central i a Veneçuela, la societat reclamarà que es redueixin els altíssims nivells d’inseguretat ciutadana, la impunitat del crim organitzat i la ineficiència o la parcialitat de la justícia. I, per acabar amb una nota optimista, el 2016 hauria de ser l’any en què es posi fi a dècades de conflicte a Colòmbia. El procés de pau ha arribat a un punt de no-retorn i això obrirà per al Govern i la societat colombians nous reptes en matèria de seguretat, com el de la desmobilització, el desarmament i la reintegració de combatents.
Eduard Soler i Lecha (coord.) és actualment coordinador de recerca del CIDOB
****
* Aquesta ‘Nota Internacional’ és fruit de la reflexió col·lectiva de l’equip d’investigadors del CIDOB. Coordinat i redactat per Eduard Soler i Lecha, ha comptat amb les aportacions d’Anna Ayuso, Jordi Bacaria, Anna Bardolet, Moussa Bourekba, Luigi Carafa, Carmen Claudín, Josep Maria Coll, Paula de Castro, Nicolás de Pedro, Anna Estrada, Francesc Fàbregues, Oriol Farrés, Blanca Garcés, Francis Ghilès, Óscar Mateos, Pol Morillas, Elena Sánchez, Héctor Sánchez, Santiago Villar i Eckart Woertz.
* Text tancat el 24 de gener de 2016.
* Traducció del castellà: Olga Viñals Yúfera.

viernes, 19 de febrero de 2016

La puta revolució

Miquel Carrillo

Ja sabeu que els viatges molt sovint no són a on vas sinó per on passes i què n’aprens de tu mateix i dels teus companys i companyes de viatge; que els camins de Déu són inescrutables i que els de la revolució, si és que aquesta existeix, mai se sap que ho són fins que no reconeixeu el solc que heu deixat enrere. No sabem si per fi trepitjarem Ítaca, acabarem cantant en formació cada matí ‘L’Estaca’ al pati de Can Brians, ens reagruparem els bons i autèntics en algun ‘kibbutz’ neorural per mantenir la flama llibertària mundial o, com passa la meitat dels caps de setmana, acabarem fent el vermut al ‘xino’ de la cantonada, que fa sol i ja s’hi està bé.
Sigui el que sigui allò que els astres vulguin per a la nostra odissea (prou de metàfores marineres cumbaiàs, per l’amor de Déu!), tot aquest moviment político-tel·lúric, que va començar ja fa uns anys quan a Zapatero se li va escalfar la boca en un míting, ens haurà deixat un grapat de coses prou aprofitables que hauran transformat profundament la política de casa nostra. Una altra cosa és si pagava la pena tot plegat o en realitat era inevitable, si ens vam equivocar agafant aquest tren o si hi havia maquinista al capdavant.
Com deia el mestre Zarzalejos, per atacar els fonaments de l’Estat has d’anar net i polit, sobretot de roba interior. I si ataques, el clavegueram s’activa i comença a administrar informació a discreció. Ja sabeu que hi ha mitjans i periodistes que facturen més pel que no diuen o no publiquen que per allò que veu la llum. Mentre el neoliberalisme nostrat fou un pilar més de l’estabilitat que portà la Transició, el dossier Pujol i uns quants més romangueren tancats amb set claus. Arribat el moment, algú obrí les comportes secretes, les clavegueres van fer net i fins i tot el pròcer de la pàtria va caure davant la incredulitat de qui va arribar a creure en la nostra superioritat moral. Es van activar d’ofici els ‘palmeros’ de torn, que tothom en té, les teories conspiratives i l’infalible ‘i tu més’, però a Còrsega, (perdó, a Provença), ja sabien que calia rematar el pare i les velles pràctiques de suport empresarial a la causa nacional, com fa pocs dies ens confirmaven des del propi partit, anunciant que la seva fundació no rebria donatius d’empreses tot i ser legals.
S’ha de reconèixer que la dreta catalana té aquell encisador puntet més de cintura, maneres i reflexes que, per odiosa comparació, és capaç de justificar fins i tot una abraçada un dia tonto, que el té qualsevol. Només cal retreure al clavegueram que no funcioni regularment i a tots els barris per igual, però sospito que això només s’aconsegueix augmentant la subscripció popular als mitjans de comunicació lliures. En qualsevol cas, la necessària cura d’humilitat aquí queda, així com un compromís de transparència i de refundació econòmica per part dels convergents, que caldrà veure com es materialitza. Van forts, a veure.

La irrupció del feminisme

També hem vist sortir ERC a camp obert i entendre que per ser el primer de la classe s’ho havia de creure, ser audaç i anar fins el final. Anys enrere, recordo el comentari d’un company republicà els dies en què s’havia de triar el segon president tripartidista: «Ja veuràs que a Esquerra li sortirà car si acaba investint un paio que es diu Montilla de cognom. Potser no a Barcelona, però sí a comarques». Paradoxalment, al final li va sortir infinitament més car al propi PSC que, ves per on, si no fos pel Mercury (el cantant) i els seus, encara patiria per ser avui al Parlament. I el que són les coses, ERC fent de socialdemocràcia titular del país.
Una de les coses més rescatables d’aquests anys ha estat la seva fugida decidida d’aquestes pors i veneracions a l’essencialisme, entenent per fi el país on vivim i que sense el món castellanoparlant a qui la identitat ni sí ni no, sinó tot el contrari, no té la menor possibilitat de fer cap república. És clar que hi ha molt d’estratègia o d’oportunisme i ganes de guanyar el referèndum de la nostra vida, però les ‘patejades’ per la ‘banlieu’ metropolitana a pit descobert i sense complexes també queden a l’haver col·lectiu. És igual que guanyin o no més vots, no és això: l’important és que els interessats mals auguris de la fractura social, les fronteres territorials i culturals s’esvaeixen una mica més amb aquest moviment, i no hi ha marxa enrere.
Però sobretot queda una cosa, companyes: la irrupció del feminisme i del poder femení, que no eren el mateix, a les grans lligues de la política catalana. Per sobre de les quotes estètiques autoimposades a contracor i contra l’atac per terra, mar i aire del veritable ‘establishment’, el masclisme, aquell que ni sents perquè es dóna per fet, les dones han vist que és normal que les dones facin política i tallin el bacallà (fora de la cuina), més enllà de comptades i solitàries icones històriques. Seran gordes, lletges, maldestres vestint i tot el que vulgueu piular per aquesta boqueta, però han arribat per quedar-s’hi, sense demanar permís a ningú.
La llei de la gravetat arribant a la política, ho haveu vist? El personal ha sentit per primer cop que un grapat de dones tenien a les seves mans no ja l’administració dels afers públics, sinó el comandament real de la situació. Voleu fer el favor de deixar de mirar les faldilles de l’Arrimadas? No us equivoqueu, amb una mica de sort fins i tot tindrem un partit feminista més de regal i s’acabarà escampant la insurrecció de les catalanes. I això sí que seria llavors la puta revolució.
PD. I perdoneu pel títol sexista, aquest cop era amb la intenció contrària.

jueves, 18 de febrero de 2016

Josep Ramoneda: “L’objectiu patriòtic no pot ser per sobre de tot; per això sóc profundament contrari a Junts pel Sí”

Text: Yeray S. Iborra
Josep Ramoneda (Cervera, 1949) és periodista, filòsof i docent. Totes categories prou malmeses, viure d’alguna d’elles ja és una situació de privilegi (i responsabilitat). Ramoneda, col·laborador de El País o l’ARA, ens rep a la seu de Galaxia Gutenberg: editorial que gestiona La Maleta de Portbou. Les oficines, a un xamfrà de la Diagonal, semblen el lloc idoni per escriure: hi entra una llum règia, a l’espai hi brillen els materials nobles. Fins i tot la calefacció està coronada per un sostret de marbre. Ramoneda és home de diàleg i cultura crítica; ex director del CCCB (1989-2011), ara capitaneja l’Escola Europea d’Humanitats, projecte militant però finançat per l’Obra Social de La Caixa.
“Vivim grans acceleracions: si em diuen que d’aquí a quatre anys Podem tindrà majoria absoluta o que no existirà, m’ho creuré igual”
“No hi ha cap tema precís?”, em demana Ramoneda mentre mou, més i més ràpidament, el bolígraf que aguantarà dura tota l’entrevista entre els dits. Qui ho diria que és nerviós. De fet, només deixarà de passejar-lo quan escrigui en una llibreta (ben nova) que ha portat del seu despatx, tot d’idees que se li acudeixen mentre parla; guixarà i reguixarà, amb una lletrota impossible. Ramoneda és impetuós i enèrgic, però només amb les mans. La resta del cos —incloent-hi la llengua—, l’agita amb la passivitat de qui no se sent esclafat pels horaris.
M’agraden les biografies dels llibres, les de la contraportada o la solapa. Sempre hi ha categories estranyes: un es pot dir filòsof a un mateix?
La veritat és que a mi m’ho han dit molt més els altres. Sempre em demanen: “Què hi poso, filòsof o escriptor?”. Però ser filòsof no és excepcional; se li podria dir a tothom, de fet.
Però no tothom té el canal.
Però tothom pot expressar preocupació per les coses, i una perspectiva pròpia. “El motor del coneixement”, en deia Michel Foucault.
Què és la filosofia avui en dia, fora de l’acadèmia?
L’encant de la filosofia és que no té objecte ni mètode precís. Es pot dir que és tot o quasi res. A la Grècia clàssica ho era tot, però se li han anat robant continents; hi ha qui sosté que només li queda l’espai de la filosofia del llenguatge, a la filosofia actual. Per a mi, la filosofia és simplement una certa tradició.
Està esborrallada la figura del filòsof a Catalunya?
Jo no em queixo dels espais que he tingut. Tinc prou àmbits per expressar-me [riu]. Però bé, suposo que busques una reflexió més àmplia: sovint es pensa encara en una figura passada quan es parla del filòsof, de l’intel·lectual a la sartriana [Jean-Paul Sartre]. I això és un fenomen molt francès, un país que des de Victor Hugo ha tingut el seu intel·lectual nacional. Aquí mai ha funcionat així; els francesos són els francesos, i saben vendre mercaderies culturals. ‘Charlie Hebdo’ n’és l’últim exemple: moren 12 ‘tios’ a França i es para el món, com si a la resta de llocs no passés.
Foto: XAVI HERRERO
Foto: XAVI HERRERO
“Jo estava al PSUC. Quan vaig votar per primera vegada, va acabar la meva militància. No m’he casat amb ningú més”
Parlaves dels espais literals, dels mitjans. Però també has transitat diferents espais de pensament: del PSUC al maragallisme. Un filòsof s’ha de bellugar sempre? 
Per parlar del tema, adoptaria una frase de Fernando Savater: “Només els imbècils no canvien”. Seriosament, no tinc consciència d’haver-me bellugat excessivament. Jo vaig estar durant la dictadura al PSUC, i l’any 1977, quan vaig votar per primera vegada, va acabar la meva militància política. No m’he casat amb ningú més. A mi la política m’interessa amb prou distància per dir el que penso.
Ningú t’ha volgut lligar curt?
Sí, i hi ha hagut emprenyades i tot. Els partits sempre volen que siguis dels seus. Però jo m’he mantingut en una posició allunyada, sempre crítica. D’esquerres, que pren veu segons els moments…
“Jo no sóc nacionalista ni independentista, però també vull un Estat propi”
[Com si sabés per on vaig amb això de la línia política, després de cinc segons prudents de pausa, i just abans de formular la pregunta següent, Ramoneda torna a la càrrega i m’interromp per relacionar la pregunta anterior amb la qüestió nacional.]
…De la mateixa manera, et dic que no sóc independentista, sinó partidari d’aconseguir un Estat propi. Coses diferents.
Tu has analitzat molt la diferència d’un nacionalisme amb Estat i un nacionalisme sense Estat.
És clar. Jo sóc el primer que ha fet una crítica constant al nacionalisme. Però em fa gràcia que els grans crítics amb el nacionalisme sempre critiquin el nacionalisme sense Estat, però no el que en té. Potser aquí hi ha una gran clau, no? Jo tampoc sóc nacionalista doncs, però també vull un Estat; com a mínim, estarem en igualtat de condicions.
Vas tenir una picabaralla amb Vargas Llosa, a propòsit del tema.
Li vaig dir: “Hi ha una raó fonamental per estar a favor de l’Estat propi a Catalunya, coherent amb el teu raonament. El dia que hi hagi Estat propi a Catalunya, el nacionalisme s’haurà acabat. Perquè, segons tu, a França no n’hi ha, de nacionalisme. Ni a Espanya. Quan Catalunya tingui un Estat propi, tampoc en tindrem aquí, de nacionalisme” [riu].
Foto: XAVI HERRERO
Foto: XAVI HERRERO
“Ni aquí som una nació mil·lenària, ni a Espanya són una nació des dels Reis Catòlics”
Tu sempre has defensat que el nacionalisme és una ideologia més.
Totes les ideologies tenen una certa tendència a l’aspiració a creença. La ideologia, de fet, és una secularització de la creença. I sí, hi ha una tendència de fons a buscar legitimacions transcendentals al nacionalisme: la Terra i la Història (en majúscules). Com si fos un bé superior: “En nom de la Terra i la Història està tot justificat!”. Fins i tot les mentides: ni aquí som una nació mil·lenària, ni a Espanya són una nació des dels Reis Catòlics.
Per què el nacionalisme és intocable?
Tot s’hi val amb el nacionalisme. I tot sovint ens trobem que l’objectiu patriòtic és per sobre de tot; per això he estat profundament contrari a Junts pel Sí des del primer dia: tenir un objectiu comú no t’obliga a renunciar a altres elements de la teva ideologia. És per això que hi va haver tants monstres durant la campanya: cada vegada que se’ls demanava pels problemes (com la corrupció) dels seus col·legues als de Junts pel Sí, la resposta: “Aquest tema no es toca”. Terrible…
Què té d’especial el nacionalisme català?
Aquí es repeteix aquesta cosa característica: els heretges molesten més que els infidels [riu]. Posen més nerviosos els tebis que els enemics demostrats.
Si la cultura és vital per a la construcció de l’imaginari, què et sembla la gestió del Born o de l’Arts Santa Mònica? Has vist un Govern més miop que el passat de CiU en termes culturals?
Fa alguns anys hi havia hagut una empenta tan positiva en la fase de creació de centres culturals, i això s’ha restringit del tot. L’onada de fonamentació cultural nacionalista amb les restriccions de la crisi ha provocat una baixada, una tendència a l’homogeneïtzació cultural.
Foto: XAVI HERRERO
Foto: XAVI HERRERO
“Convergència i Unió va sobreactuar una mica en la meva destitució”
Això ja va començar amb la teva destitució al capdavant del CCCB?
No ho sé.
Eric Hobsbawm, Tzvetan Todorov, Andreas Huyssen, Ismail Kadare, Zygmunt Bauman, Predrag Matvejevic, Paolo Flores d’Arcais, Richard Sennett, Saskia Sassen… Tots es van posicionar en favor de la teva gestió al CCCB. I, tot i així, vas ser destituït. 
Convergència i Unió va sobreactuar una mica en aquell moment. Va fer una mena d’afirmació que vaig acceptar públicament, encara que em semblés ridícula: “Vam arribar al poder el 2010 i l’hegemonia ha d’arribar al camp de la cultura”.
Estem massa acostumats al partidisme extrem?
Com a argument, és impecable.
Què et sembla el CCCB, actualment?
Jo puc parlar de quasi tot menys del CCCB; no seré com aquells expresidents que volen dictar-ho tot als que hi són actualment.
“Sense la idea de cosmopolitisme, tota la resta és bla-bla-bla”
Com recuperem la cultura en aquest país?
Cada institució ha de tenir un amo diferent. Ha de ser una veu la que doni la interlocució, amb independència. Hem de tornar a recuperar l’empenta cultural. I hem de recuperar un principi cosmopolita i kantià: “Fem el que vulguem, i tant nostre com vulguem, però sempre amb vocació universal”. Sense la idea de cosmopolitisme, tota la resta és bla-bla-bla. Això ha de tornar a les institucions culturals.
Tu vas incorporar el món virtual al CCCB. En una conferència a Osca, al XI Congreso de Periodismo Digital, vas dir: “Es necesario encontrarse, tocarse, fuera del mundo virtual”.
Era sobre un exemple del CCCB, sí. Quan uns nois em van demanar un ‘hall’ per exposar-hi les millors 50 webs del món. I jo els ho vaig negar. Quin sentit tenia col·locar 50 pantalles i gastar-nos tants diners si tot allò es podia veure per Internet? I em van dir: “Tens raó, però no només ho volem veure; ens volem tocar’. Finalment, em va semblar una idea que expressava els límits de la cultura digital; em costa imaginar-me construint una relació sense el cara a cara.
A la xarxa hi pot haver comunicació, però no relació?
No ho sé, però sé una altra cosa. Mira, perquè sigui un espai de formació, a la xarxa li falta una cosa: contacte amb qui t’ensenya. Jo sense tres o quatre professors que vaig tenir en la vida, sense veure’ls no hauria aconseguit entrar mai en el seu pensament. Quina és la veritat de les xarxes? Què fan les xarxes socials? Reforcen relacions ja existents, i és natural. La potència del contacte [es pica el puny de la mà dreta contra el palmell de l’esquerra] no existeix a les xarxes.
Reforcen relacions, i ‘infoxiquen’.
A les xarxes no es tenen els elements fonamentals per a la selecció. Al començament de les revolucions àrabs vaig buscar per Twitter i va ser la pèrdua del temps més gran del món. Es necessita el periodista més que mai. Algú amb credibilitat.
Foto: XAVI HERRERO
Foto: XAVI HERRERO
“Res estaria passant sense la crisi profunda d’Europa. Els refugiats han posat en evidència els límits”
Parlant de credibilitat… Com veus Europa, tu que n’ets un gran defensor?
És difícil veure cap a on va tot. Res estaria passant sense la crisi profunda d’Europa. Els refugiats només han posat en evidència els límits d’Europa. Uns límits que comencen els anys 2000, quan a Europa es va estendre la idea que no hi havia límits; sempre que es trenca aquesta idea, s’acaba malament. El 2008, tothom era classe mitjana, alguns de comprar a Zara i d’altres a Louis Vuitton, però tothom amb les mateixes expectatives i esquemes mentals. Un gran miratge, perquè els invisibles (els perdedors) seguien allà sota de tot.
Un gran mite, l’Europa precrisi. Sustentat en què?
Aquest mite tenia de complement l’acceptació del principi ideològic que l’home és “un home econòmic autosuficient en lluita morta amb els altres”. Això va desencadenar una indiferència política bestial, només pal·liada, i de tant en tant, per unes flamarades de protesta morals, no polítiques.  Per exemple: la mort de Lady Di o la guerra de l’Iraq. No eren protestes polítiques, no hi havia un seguiment de la causa. Eren flamarades morals.
L’escenari d’aquests anys, en resum: la fractura de les classes mitjanes —que no ho havien estat mai realment— provoca el que tu vas anomenar el totalitarisme de la indiferència.
Subirats ho explicava fa uns quants números a ‘La Maleta de Portbou': la utopia disponible. En el moment que no hi ha horitzons, algú ofereix una expectativa i funciona.
Però estaries d’acord que ha plogut molt des del 2008 i que ja s’ha trencat aquesta indiferència?
Hi ha hagut una indignació. Manifestada diferentment a França, on s’ha desplaçat cap a l’extrema dreta, per exemple, que a Espanya. Aquí la novetat, i quan vas a fora t’ho fan veure, és que uns moviments socials que formaven part de la pel·lícula, però al marge del sistema, al final resulta que es converteixen en organitzacions i van a disputar el poder a un terreny aparentment aliè. No era previst i desconcerten tothom. Això és molt positiu.
Foto: XAVI HERRERO
Foto: XAVI HERRERO
“Des que els nous partits han entrat en l’escena política, s’ha acabat la conflictivitat social”
A partir d’aquest escenari, llances una altra pregunta: qui ens fa ara la lluita al carrer?
És que fixa’t quines contradiccions. Des que aquests partits han entrat en l’escena política, s’ha acabat la conflictivitat social. Això vol dir que la ciutadania encara voldria confiar en la política: quan algú els podia representar, han tornat a acceptar l’aposta de la política institucional. Això sí, si aquests no ho fan, els moviments socials tornaran a pujar ràpidament.
Però tenen tanta vitalitat els moviments socials per jugar aquesta gimnàstica revolucionària?
Home, hi haurà moments de baixada. Però és clar que la conflictivitat social és un element vital de la democràcia, sempre. I la democràcia no la nega: l’organitza. Hi ha una cosa en la qual Freud té més raó que Marx —em permets la simplificació, la transposició forçada—: Marx preveu la superació del conflicte i Freud no. Reconeix el conflicte com Marx, interior en aquest cas, però mai et diu que el superaràs: s’ha d’endreçar, equilibrar, el conflicte.
Deus estar d’acord, doncs, que mai s’acabarà la política i entrarem en l’administració de les coses.
És clar que no. De fet, aquest eslògan se l’ha fet seu el capitalisme. Mira, si no, el famós llibre de Francis Fukuyama, ‘La fi de la història i l’últim home': “Tots som un mateix pensament i el sistema és ja només una administració de les coses’. Al setembre de 2001 va aniquilar aquesta idea.
“[Podem?] En temps de grans acceleracions, una característica és que, tan aviat com es puja, es baixa”
Tornem a la política nacional: quina ha estat la resposta dels partits clàssics a la pujada de les noves forces?
Encara pensen com defensar l’’statu quo’ que han construït; mira el PSOE, que, faci el que faci, al final, se’n va enlaire.
En un article vas parlar de la construcció cultural del feixisme, sobre Belén Esteban i els populismes. Quin futur mediàtic i polític li augures a l’Espanya d’Iglesias?
Ja ho dèiem: en temps de grans acceleracions, una característica pròpia és que, tan aviat com es puja, es baixa. Per dir-ho ràpidament, jo m’ho creuria igual si em diuen que d’aquí a quatre anys Podem tindrà majoria absoluta o si em diuen que no existirà. Però això funciona aquí, perquè hi ha un factor més: Europa, malgrat l’enfonsament, cal recordar que encara té consciència de benestant; per tant, els mecanismes de la por funcionen prou bé.
La campanya contra el gihadisme en seria un exemple; parlàvem abans de França.
Exacte. Reforcen la idea de la por; ho dèiem abans amb ‘Charlie Hebdo’. És una indecència absoluta. Això denota una cosa fotuda: els governs tenen tan poc marge en qüestió econòmica que només els queda ser caps de la policia i de l’exèrcit. I, quan tenen possibilitat de fer els mascles, com Hollande, ho fan. Encara que es generi un perill enorme, com la islamofòbia.
“El diari ‘El País’ als anys vuitanta tenia el monopoli de la veu crítica. Ara n’hi ha molts, de mitjans crítics”
[Si Ramoneda és cèlebre, més enllà d’assajos i llibres de filosofia, és per la petjada que ha anat deixant amb el seu articulisme quasi diari. Les columnes són la seva finestra. Això sí, a ell li interessa el periodisme “de veritat”. Poc abans de marxar, quan en Xavi li està tirant les últimes fotos, ens diu: “Jo crec en dos gèneres periodístics per sobre de qualsevol cosa: el reportatge i la crònica”. Assegura que en el futur intentarà treure temps per dedicar-s’hi.]
Segueixes escrivint a ‘El País’. Ja no és el mitjà tribuna de fa uns quants anys…
‘El País’ en aquell moment, als vuitanta, estava en règim de monopoli de la veu crítica. Ara n’hi ha molts, de mitjans crítics. I molt concurrents. Ara ningú té el patrimoni, ningú pot considerar-se el lloc.
Tu has muntat ‘La Maleta de Portbou: revista de humanidades y economía’. No sé quin dels dos sectors està més defenestrat.
Et deixes l’assaig [riu]. I el relat, i la il·lustració. ‘La Maleta de Portbou: revista de humanidades y economía’ té l’objectiu principal de donar instruments que reforcin la presència de les humanitats, volent incorporar-hi els economistes, que han marxat molt lluny.
Foto: XAVI HERRERO
Foto: XAVI HERRERO
“Les humanitats resten histèria quan cada dia matem una notícia però pensem que cada dia fem història”
No hi ha gaire revistes sobre humanitats. Tampoc gaires humanitats en l’ensenyament. A les facultats de periodisme les humanitats han mort, cas de la UAB.
En un moment d’acceleració, les humanitats et permeten no perdre una perspectiva àmplia. Les humanitats resten histèria quan cada dia matem una notícia però pensem que cada dia fem història. El retrocés de les humanitats és un disbarat fonamental, sobretot tenint en compte que en aquest país ja hi havia un retard important. Aquí només fa humanitats un 6% de l’estudiantat; a Alemanya, un 14%. Les humanitats han de ser importants. I no és només el pensament, sinó també crear un espai per a les humanitats: una comunitat.
Per això has creat l’Escola Europea d’Humanitats.
Per seguir creant espais de debat i de reflexió, sí.
Què sustenta la revista? I l’Escola? No voldria semblar el liberal de la classe, ara.
Quadrem números a partir de tota l’activitat que fem, entre la revista i l’Escola Europea d’Humanitats.
Ho deia perquè no et destarota veure l’Obra Social de La Caixa aguantant el projecte? Les humanitats relegades al mecenatge de la fundació d’un banc.
Bé, el finançament va com va. Busques recursos i, si en trobes, doncs mira, sort. Si accepten el teu terreny de joc… Mira, si no ho fan les institucions públiques, com a mínim que s’hi posi algú.
http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-ramoneda-lobjectiu-patriotic-no-pot-estar-per-sobre-de-tot-per-aixo-soc-profundament-contrari-a-junts-pel-si-8185

ARCHIVO

ETIQUETAS

Acción solidaria (16) Adolfo Pedroza (6) Adolfo Pérez Esquivel (6) América Latina (132) Amor (4) Análisis de la comunicación (39) Anarquismo (2) Aníbal Sicardi (3) Anticlericalismo (1) Antiglobalización (3) Antiimperialismo (19) Antisistema (5) Apostasía (3) Argentina (3) Ateísmo (1) Atilio Borón (1) Attac España (3) Beatriz Paganini (1) Boaventura de Sousa Santos (1) BOLETÍN (16) Braulio Hernández M. (2) Burguesía (2) Cambio climático (5) Cambiode paradigma (37) Capitalismo (79) Carlos A Valle (1) Carlos Valle (2) Catalunya (1) Ciencia (4) Ciencia y tecnología (1) Clases sociales (31) Clerecía (8) Colaboraciones (233) Colonialismo (7) Compromiso (3) Comunismo (3) Consumismo (2) Control y manipulación de las masas (17) Corrupción política (9) Crimen (10) Crímen político (7) Crisis (1) Cristianismo (89) Cuento (12) Cultura (8) David Choquehuanca Céspedes (1) Demagogia (7) Democracia (19) Derechos de los pueblos (23) Derechos Humanos (120) Desigualdad de género (2) Diálogo (2) Dignidad (2) Dios (1) Divagación (1) Domingo Riorda (7) Economía (11) Ecosociología (65) Ecumenismo (1) Eduardo Galeano (3) Eduardo Pérsico (23) Educación (22) Eloy Roy (4) Emigración (7) Emma Martínez Ocaña (5) Enrique Carfagnini (1) Entrevista (1) Equidad (109) Esclavitud (5) España (9) Espiritualidad (41) Estructuras sociales (62) Ética y Sociedad (253) Evolución social (2) Exclusión (1) Fascismo (8) Federico J. Pagura (1) Ficción (1) Filosofía (4) Foro Social Mundial (1) François Dubet (1) Gabriel Brener (1) Genocidio (2) Geopolítica (54) Globalización (2) Golpismo (4) Gonzalo Haya Prats (9) Guerra (11) Haití (7) Hambre (24) Heterodoxias (3) ICR (120) Idígenas (1) Iglesia (17) II-SP (1) Iktami Devaux (1) Imperialismo (42) Impunidad (7) Independencia (3) Intolerancia (2) Irina Santesteban (1) Iris M. Landrón (2) J.J.Tamburini (1) Jaime Richart (12) James Petras (1) José Comblin (3) José M. Castillo (39) Jóvenes (1) Juan Masiá (1) Justicia (5) kaosenlared.net (1) Laicidad (1) Leonardo Boff (43) LHDG (3) Libertad (4) Libertad de expresión (4) Libia (1) Lorena Aguilar Aguilar (2) Lucha de clases (15) Luis (1) Luis Alemán (2) Manipulación de las masas (6) Marcela Orellana (9) Marcelo Colussi (1) Marià Corbí (4) Mass media (13) Maya Lambert (3) Memoria histórica (12) Migración (1) Mística (2) Mujer (4) Narcos (1) Narcotráfico (1) Navidad (13) Ncionalcatolicismo (4) Neoliberalismo (14) Noam Chomsky (2) Ocio-negocio (1) Opinión (1) Ortodoxias (1) Oscar Taffetani (6) P. Luis Barrios (3) Pablo Richard (1) Paz Rosales (6) Pelota de Trapo (13) Pepcastelló (115) Pere Casaldàliga (3) Pobreza (45) Poesía (19) Poesía de la conciencia (2) Política (5) Psicología (1) Psicología Social (1) Pueblo (35) Pueblos en lucha (15) Pueblos oprimidos (13) Pueblos Originarios (9) Rafael Fernando Navarro (87) Rebelión (1) Recomendamos (3) Religión (23) Religión y Ciencia (12) Religión y Cultura (4) Religión y política (66) Religión y sexo (2) Religión y sociedad (39) Represión (9) República (7) Revolución (12) Sabiduría popular internáutica (2) Salud (1) Santiago Alba Rico (1) Sergio Ferrari (4) Sexo (2) Socialismo (3) Socialismo s. XXI (3) Solidaridad (9) Susana Merino (10) Taizé (3) Teología de la Liberación (13) Terrorismo de Estado (1) Thelma Martínez (2) Tortura (1) UE (1) Utopía (12) Valores humanos (6) Veca Muelle (1) Vicenç Navarro (3) VIDALOGÍA (2) Violencia (28) Violencia de género (6) Violencia política (46) Violencia religiosa (3) Violencia social (13) Walter Dennis Muñoz (21)